Un dels treballs més agraïts per al voluntariat és l’acompanyament del nen i el seu familiar els dies previs i posteriors a la intervenció. El xoc cultural que pateixen aquestes famílies és molt gran, ja que molts provenen de zones rurals. El nostre ritme de vida, costums molt diferents de les seves i habitualment una barrera idiomàtica difícil de superar son els primers problemes amb que es troben una vegada arriben al nostre pais. A MBAMBU comptem amb voluntaris que ens ajuden amb les llengües africanes, parlant mandinka, bàmbara, wòlof i fula. De vegades contactem directament amb persones dels països d’origen per elaborar petits diccionaris que els permetin comunicar-se amb el personal sanitari i el voluntari que els acompanya. Poder dir coses senzilles com «em fa mal aquí» «tinc gana o set» «vull anar al bany» poden significar una gran diferència per a algú que acaba de passar per una intervenció quirúrgica.
EL CAS OUSMAN. Aquest nen portava anys patint un enorme tumor enganxat a la cara i la seva arribada a les tres de la matinada a l’aeroport de Barcelona encara la deuen recordar els agents de la duana. Nomès parlaven themne i cap de nosaltres entenía res. La mare portava una bossa d’escombraríes a la mà i res mes. Després d’unes quantes gesticulacions vaig entendre el que em deia, que aquella bossa era tot el seu equipatge. Dins els passaports, un paquet de tabac, un encenedor i dos gris-gris que els protegíen durant el viatge. Res mes, ni muda per ella ni per l’Ousman. Comencem bé.
ARRIBADA A SANT JOAN DE DÈU. De tot el que tractava de dir-me la mare només vaig entendre que volía fumar. Va voler fumar a l’avió, al aeroport, a l’ambulància amb que els vaig anar a buscar a l’aeroport, durant tot el trajecte i a recepció de l’hospital. Al final la vaig acompanyar fins la línia que marca la zona on es prohibit fer-ho i allà es va fumar tres cigarretes seguides. Seguim sens entendre res del que diuen…
DICCIONARI THEMNE > CASTELLÀ. Finalment i després de rebuscar a l’agenda tots els contactes africans que ens poguessin ajudar, un dels pares de la fundació del HSJD ens va posar en contacte amb un misioner que viu a Sierra Leona. Aquest bon home es va desplaçar fins el poble d’origen de l’Ousman i sa mare, i va obtindre una petita llista de paraules en themne traduides al castellà.
Ràpidament vàrem agafar paper i llàpissos, calía fer un gràfic amb tota aquella informació. Tinc gana, tinc pipi, tinc caca, em fa mal aquí (tenía una figura per senyalar el lloc), torno a tenir gana, son, estic avorrit, enfadat, content… no, res de vull fumar, per això ja teníem el gest habitual de donar una calada i la mare el va fer servir molt sovint.
TRACTAMENT. Be, ara imagineu que veniu d’una aldea al bell mig d’un pais com Sierra Leona. Heu sortit del poble, pujat a un cotxe, arribat a la gran capital, aeroport, avions, sorolls, controls policials, mes soroll… i de sobte has d’entrar a aquell avió. Era la segona vegada que en veia un, la primera va ser quan un avió va passar a 10.000 metres per sobre el poble i tots els nens van sortir dient «avion, avion» mentre el perseguíen corrent. Tant amagat està el poble de l’Ousman.
Doncs ara agafeu a l’Ousman, porteu-lo a la sala on es el MRI -màquina de resonancia magnètica- i dieu-li que s’ha d’estirar allà dins. Mitja hora de negociació i dos segons per que comencés a cridar quan es va posar en marxa. Alló era massa per ell i mitja hora extra mes tard va acceptar que jo fos al seu costat mentre li feien la reso. Prova superada tot i que va seguir plorant de por una bona estona.
EVOLUCIÓ. Es va fer el miracle una vegada mes, i ja son centenars de cops que ho veiem pero sempre es meravellós. En questió d’una setmana el tumor es va reduir considerablement, l’Ousman va recuperar el somriure robat per aquella bola que se l’estava menjant poc a poc i el seu pes anava millorant a diari. Finalment i després de tres mesos de tractament l’Ousman estava curat i el tumor desaparegut. Grassonet i rialler va fe el camí de tornada al seu poble, on encara ara es el centre d’atenció dels amics quan explica el seu viatge que tot-hom pensava que era sols d’anada i ja no el veuríen mai mes.
Hi ha un proverbi africà que diu així: «La pluja colpeja la pell del leopard, però no pot esborrar-li les taques». Doncs per l’Ousman, la pluja de l’Hospital Sant Joan de Dèu li va esborrar la que tenía ell.
