Durant mes de deu anys hem participat activament en els repartiments de menjar a persones sense sostre al barri de Fort Pienc de Barcelona.
En coordinació amb altres entitats teníem grups de voluntaris repartits per dies, on cadascun feia una part de les tasques que representen entregar sopars per fins a 420 usuaris diaris. Unes entitats aportaven plats preparats a casa seva mentre altres que tenen membres treballant a Mercabarna subministraven aliments com fruites, dolços o sucs, i des d’una parròquia ens portaven barretes de xocolata per complementar els menús. Una familia portava caldo calent o batut de xocolata segons l’epoca de l’any, els voluntaris de Rotaract Barcelona preparaven entrepans variats, etc…
Muntar les taules com una mena de buffet, preparar un mínim dispossitiu de seguretat, organitzar l’ordre d’entrada i assegurar que tot-hom rebés una bossa amb un primer plat calent, un segon fred, postres i un entrepà per l’esmorzar del dia següent. De vegades rebíem donacions del forn pastissería d’un membre de Rotary Club, sacs de croissants, madalenes, trenes de cabell d’àngel i altres llaminadures.
A l’estiu sucs freds, a l’hivern caldo calent, sempre adaptant-nos a la climatología atès que la majoría d’usuaris eren gent que vivía al carrer. Tots els dies de la setmana i sense tenir en compte si eren festius o no. Nadal, cap d’any, sempre erem allà.
Aquest projecte amb centenars de persones voluntàries implicades va tenir un final inesperat. Vàrem començar a rebre amenaces de multar-nos per part de la Guardia Urbana de Barcelona, mes tard es van obrir converses amb els serveis socials del propi ajuntament, arribant a participar en un plé municipal per explicar el nostre cas i tractar de buscar alternatives. Mentre parlavem, el Sr. Pissarello atenia els importants missatges del seu telèfon.
En aquestes reunions vàrem haver de sentir coses dites per la directora dels SS de Barcelona com que erem acumuladors de pobressa, ja que si no fessim els repartiments tota aquesta gent estaría escampada per la ciutat i ja no seríen un problema. El problema era donar visibilitat, treure la pobressa de l’anonimat i plantejar un problema real de la ciutat. Finalment ens van oferir traslladar-nos a una parròquia on podríem fer servir part de les seves instal·lacions.
ERA UNA TRAMPA. Vàrem estar uns pocs mesos fent els repartiments sense tenir ni un sol problema, fins i tot es va ampliar la cobertura del servei fent talls de cabell i barbes per qui ho volgués, i un dia a la setmana es repartía roba d’abric, mantes i sacs de dormir procedents de diferents donacions. Un hotel ens va donar totes les mantes que van renovar, uns empresaris del tèxtil van donar dotze caixes de roba que es va rotular amb el logotip equivocat i el client que ho va encarregar la va rebutjar, quaranta sacs de dormir donats per una botiga d’esports en liquidació i una gran quantitat de roba i sabates donades per particulars.
Passats uns mesos tot va canviar sobtadament. El pare de la parròquia -que també feia repartiments de menjar- ens va començar a dir que rebía queixes dels veins (sense saber que uns quants d’ells eren voluntaris cuinant i repartint amb nosaltres), arribant al punt de trucar a la GU per fer-nos fora de la parròquia d’una manera massa organitzada amb els serveis socials de l’ajuntament, que ràpidament ens va amenaçar amb multes de 6.000€ si tornavem als carrers.
Van ser mes de deu anys fent aquesta tasca, centenars d’usuaris van sentir-se acollits per una gran família que els rebíem amb els braços oberts. Encara repartim menjars evidentment, però no com abans. Ara preparem les bosses a casa, carreguem la furgoneta i com una mena d’extranys furtius arribem a les zones on sabem que dormen i els hi donem el menjar.
Acabo amb unes imatges de l’ultim dia de Nadal en que vàrem poder repartir a la parròquia. Si, la nit de Nadal que recordo amb mes carinyo des de que era nen i tancava un ull mentre amb l’altre vigilava per si enxampava al Pare Noel deixant els regals sota l’arbre de casa. Sempre quedava dormit als cinc minuts.
NO ENS TOMBAREU.
